L’economia
i el món de l’esport sembla que cada cop van més lligats de la mà. Casos de
corrupció, males planificacions de pressupost o milions i milions de deutes que
no es tornaran mai són el pa de cada dia últimament en les entitats esportives.
I el Lleida Basquetbol no n’és l’excepció. Després que la directiva de Ferran
Vidal estigués 14 anys en una muntanya russa sense control ha deixat el club
amb un deute de 2,8 milions d’euros que només un valent seria capaç d’intentar
ofegar. I aquesta persona és l’Edu Torres. Ell coneix com pocs el club després
d’haver-lo entrenat durant 8 anys i està convençut que aquesta nova etapa també
la saldarà amb èxit tot i les dificultats que inicialment se li presenten.
Als
aficionats els semblava a principi d’any que l’entitat s’havia lliurat dels
deutes, d’uns 3 milions d’euros, que arrossegava la directiva anterior, és a
dir, que començava de 0, però a mitjans de temporada ha resultat que no. Què ha
passat? Us va agafar tant per sorpresa aquesta situació?
No
és que comencéssim de 0, ja sabíem que la societat anònima, que era el club que
gestionava el bàsquet a Lleida anteriorment, devia aquesta quantitat. Nosaltres
vam agafar les rengles d’un club amb un nom i un CIF diferent, el qual
pressuposava que els deutes es mantenien en la societat anònima, però ens han
passat una cosa. L’Agència Tributària interpreta que som la mateixa entitat,
cosa que no és certa, entre altres coses perquè és una altra junta directiva,
amb un altre nom, amb un altre CIF... però d’entrada l’Agència Tributària ho
pressuposa. Que tu ho demostris comporta un cert temps i una pèrdua d’energia
important i, d’entrada, et bloqueja els comptes. També és veritat que en algun
moment hem d’intentar fusionar-nos amb la societat anònima perquè és la que té
els drets de competició a lliga ACB i, per tant, haurem d’assumir aquesta
quantitat. És una negociació que s’està portant des de principi de temporada,
quelcom complicat i difícil, però esperem que a finals del curs s’hagi produït
aquesta fusió, el qual significarà que nosaltres haurem de carregar amb aquests
deutes però també participarem de les coses positives de la societat anònima,
entre elles, aquests drets de competició ACB.
Creu
que, un cop assumits aquests deutes, es podran remuntar?
Lògicament
no som una ONG que vagi agafant deutes així com així. La nostra aspiració és
que Lleida torni a tenir algun dia bàsquet ACB. Clar que el que resultaria
fantàstic seria que ens donessin aquesta llicència per competir a la màxima
categoria sense tenir deutes, però això només passaria en un món meravellós.
Aleshores entenem que això s’ha de remuntar en un pla de viabilitat que hem
elaborat fins al 2019, però primer ens hem d’acabar posant d’acord les dues
entitats.
Aquest
any el Lleida Bàsquet va molt bé i és possible que jugui els play-off. En cas
de pujar a l’ACB, es renunciaria a l’ascens?
No,
no, no, rotundament, no. Com et dic, hi ha aquesta negociació i jo crec que les
dues entitats tenim el suficient sentit comú per posar-nos d’acord abans que
això passi.
Divendres
passat va estar a la llotja amb Ferran Vidal i Àngel Ros. Sabem que els tres
vau estar reunits durant el partit ja que no vau tornar als vostres seients
fins entrat l’últim quart de partit. Suposo que vau estar parlant d’aquest tema. Es va parlar de
possibles solucions?
Sí,
no és un secret. Aquesta estratègia o negociació està oberta des de principi de
temporada. El que passa és que ja estem a principis d’abril i aquest acord s’ha
de plasmar abans que s’acabi la temporada per si es donés el cas que pugéssim a
la lliga ACB. Crec que durant el mes d’abril tindrem novetats en aquest sentit.
És cert que ens vam reunir, et felicito per la teva bona vista, és quelcom que
ja teníem planificat, el que passa és que la reunió es va allargar perquè hi ha
moltes coses a comentar i no vam tornar al camp fins quan faltaven 7 minuts per
acabar el partit.
Tot
i que molta gent comentava que s’han de deslligar del tot la SAD i el club, vostè diu que s’han d’unir...
Sí,
per dos motius. Una perquè s’ha de pagar a tothom que se li deu diners. El que hem d’intentar és no deixar
penjada a molta gent que ha apostat per el bàsquet, crec que és un exercici de
responsabilitat fer això. I dos, torno a repetir, perquè aquesta societat té
els drets ACB i no podem ser aliens a això.
Ara
resulta que alguns patrocinadors tampoc paguen, suposadament perquè no es quedi
els diners Hisenda. És petició vostra?
No,
lògicament no.
Aleshores
és iniciativa dels patrocinadors?
No,
no. El problema és que nosaltres estem intentant posar-nos d’acord amb la
societat perquè ajorni aquest deute que té amb Hisenda, ja que, com t’he dit,
l’Agència Tributària ha interpretat que som la mateixa cosa quan no és veritat.
Per tant actualment estem intentant congelar aquestes accions, però això s’ha
d’intentar resoldre aquest més perquè no és quelcom que es pugui allargar en el
temps.
El
que està clar és que els problemes s’arrosseguen de l’anterior directiva. A
part de voler estirar més el braç que la màniga amb accions com la construcció
d’una ciutat esportiva, quines creus que han estat les causes que han portat a
aquest deute mentre que sabem que la seva directiva havia cobert el pressupost
ja a mitjans de temporada?
No
puc parlar d’això perquè no puc dir què han fet bé i malament uns altres. Crec
que això no em pertoca a mi i no seria elegant dir-ho.
Per
acabar, creu que l’Ajuntament i la Diputació podrien ajudar una mica més?
El
que hem d’intentar és que, si pretenem que ajudin una mica més, tenir
l’habilitat per aconseguir que s’impliquin més. El que no podem fer és dir que
ajudin més perquè sí. Així que intentem vendre una mica quina és la necessitat
de l’Ajuntament i la Diputació de participar en un projecte com aquest.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada